Excursionisme | Prepirineo - Franja de Ponent
Itineraris escollits: el Congost d'Ovarra i la Serra de Sis.
Tipus d'Entrada: RESENYA

A la comarca de la Ribagorça, a la zona que a Catalunya coneixem com la franja de Ponent, entre els rius Noguera Ribagorçana i l’Éssera, existeix una vall força desconeguda i ignorada en el mon excursionista: la vall del riu Isàbena. L’accés més escaient per a nosaltres és per la carretera que surt de Benavarri cap al nord en direcció a Roda d’Isàbena creuant la serra del Castell de Laguarres des d’on s’obtenen bones vistes de la vall del riu Isàbena i les muntanyes de l’entorn.

Itineraris escollits: el Congost d'Ovarra i la Serra de Sis.

 

A la comarca de la Ribagorça, a la zona que a Catalunya coneixem com la franja de Ponent, entre els rius Noguera Ribagorçana  i l’Éssera,  existeix una vall força desconeguda i ignorada en el mon excursionista: la vall del riu Isàbena.

 

L’accés més escaient per a nosaltres és per la carretera que surt de Benavarri cap al nord en direcció a Roda d’Isàbena creuant la serra del Castell de Laguarres des d’on s’obtenen bones vistes de la vall del riu Isàbena i les muntanyes de l’entorn.

 

Al fons a la nostra esquerra en sobresurt el Turbó, una immensa mola de prop de 1000 metres d’alçada, i a la dreta s’alça la serra se Sis, entre el riu Isàbena i la Noguera Ribagorçana.

 

Roda de Isàbena ocupa la part alta d’un tossal des del que es divisa la vall del riu Isàbena. El 1988 el poble fou declarat conjunt històric i en destaca la seu romànica

 

Seguim carretera amunt i Arribem al poble de Ballabriga  per a recórrer el Congost d’Ovarra.

 

El sender s’inicia al cap de munt del poble, és el vell camí de bast que comunicava Ballabriga amb Espés, actualment senyalitzat com a GR18.

 

El camí va guanyant alçada fins  el pas de  la Croqueta, un penyal elevat sobre el congost d'Ovarra.

 

Anem salvant pels alts el profund engorjat del riu Isàbena, la continuació del camí sobre el congost d’Ovarra és una delícia.

 

A part del ben conservat, la visió que ens ofereix pot enfonsar-se de tant en tant en les profunditats del congost on de vegades és més fàcil endevinar l’existència del riu pel soroll que no pas veure’l. 

 

Travessem el barranc de la Garranta  i continuem vers el nord passant per un bosc de roures i després el camí s’endinsa en una pineda i acaba sortint a la pista asfaltada que du al poble d’Espés.

 

El retorn el vàrem fer per la carretera que passa a tocar el congost. Amb la tranquil·litat que dona la poca circulació gaudim del paisatge que ofereix el riu envoltat de la verdor dels faigs en aquesta època de l’any, i més enllà, entre túnel i túnel, de l’increïble pregonesa de les gorges. 

 

A la sortida del congost hi ha el Monestir d’Ovarra, del segle 11, en resta l’església de Santa Maria i diverses ruïnes pertanyents a les estances, i poca cosa més.

 

A la tarda vam anar cap a Beranui, un altre petit poble de la vall, per a esbrinar el camí que en principi pensàvem fer l’endemà.

 

A Beranui vam topar amb els més experts del poble pel que fa a la Serra de Sis: un pastor d’ovelles i l'amo d'una de les bordes de Beranui qui ens digué que la seva era oberta i que hi podíem pernoctar, que estava bé i que hi havia aigua a prop.

 

Amb aquesta informació vam decidir iniciar el mateix dissabte l'excursió per la Serra de Sis i passar la nit a aquella borda.

 

Al cap de munt del poble l'inici del camí de pujada està molt perdut tot i que està marcat com a PR, i fou gràcies a un neo-rural holandès que viu en aquest poble i que es dedica a la ceràmica, que en veure'ns donar tombs ens mostrà el senyal de PR, pintat en mala orientació respecte de com s’hi accedeix, en una pedra mig amagada per les herbes, i després cal travessar petits replans d'herba i matolls fins arribar al sender que s'enfila muntanya amunt.

 

Aquest sender que antany es devia usar freqüentment es manté prou bé i està ben senyalitzat.

 

A mida que guanyem alçada vora els cingles el panorama esdevé grandiós: als nostres peus la vall del riu Isàbena d’un intens verd primaveral, i el Turbón sobresortint majestuós a l'altre costat de la vall.   S'albiren també les muntanyes encara nevades  dels Pirineus.

 

Després d'una hora i mitja de pujada arribem a les bordes de Beranui, moltes en ruïnes i altres en mal estat.

 

Just a l’inici del camí de l’ermita de Sant Miquel en trobem una que no està tancada amb clau, només té la porta lligada a la paret amb filferro.

 

Més que una borda és una caseta pel pastor d'uns quatre metres de llarg per dos d'ample dividida en dos compartiments: el dormitori amb un llit tronat, amb el matalàs d'escuma rosegat i molt brut, i la zona d'estar amb llar de foc, armari elevat pels estris de cuina i menjar, i dos bancs per a seure arrecerats un a cada paret al costat de la llar de foc.

 

Aquí vam passar la nit.

 

Vora el camí hi ha un petit armariet  d'obra a l’interior de la qual hi ha una aixeta on es pot agafar aigua, que és la mateixa que mitjançant una canonada arriba al poble. 

 

L'endemà havent esmorzat, cap a dos quarts de nou, continuem ara un bon tros per un camí ample la pujada al cap de munt de la serra.

 

Més endavant el PR es desvia a la dreta per un sender i arriba a la carena on trobem una bona pista forestal que està senyalitzada com a GR 18 i la seguim cap al sud abandonant-la per a pujar als cims de Puialto de 1782 m. i de l’Amorriador de 1791 m., el punt més alt de la serra on hi ha una torre de vigilància forestal i un vèrtex geodèsic.

 

Des d’aquí dalt la serra de Sis ofereix un aspecte ondulat i arrodonit que acaba a banda i banda amb impressionants estimballs.

 

Horitzons inabastables per totes bandes: les muntanyes de la Maladeta, els Bessiberris, la serra de Sant Gervàs, la serra Ferrera, la Peña Montañesa, el Turbón que ens amaga el Cotiella, els pics d'Eriste, las Espadas, el Pocets, el Perdiguero, el Vallhiverna, Mulleres, Beciberris, la Punta Alta, els cims del Pallars, el Boumort, i molt al fons el Cadí i les muntanyes d'Andorra. Cap el sud la serra de la Carrodilla i la serra de Guara. 

 

 

Seguim per la pista fins al Pilaret de Tònic, un amuntegament de pedres situat en un coll a 1690 m.

 

Aquí el GR 18 abandona la pista que arriba fins a un refugi de pastors i se’n va cap a l’esquerra ascendint a la roca Cirera i planeja fins atènyer el Grau, un coll estrebat entre aquest cim i el Brócolo.

 

La baixada fins al Grau és camp a través  perquè del camí tant sols en queda algun rastre i només ens guien de tant en tant unes estaques pintades amb la marca del GR

El GR 18 continua vers el coll de Vent però nosaltres l’abandonem en el Grau tant bon punt trobem les fites que assenyalen el sender que baixa a l’oest pel barranc d’Arquero formant revolts i més revolts per un terreny ple de còdols arrodonits que ens obliguen a parar compte.

 

Quan arribem als primers replans i girem la vista enrera admirem els colossals cingles que formen en semicercle la part baixa del Tossal de Sis, la Roca Cirera i el Brócolo, i en cara més quan hom pensa en les calmes arrodonides de la part alta. 

 

Després de bona estona de baixar el sender arriba a una pista igual de dolenta que el sender, va a parar a un petit prat i no en veiem  la sortida, així que ens cal retrocedir uns metres fins a la última fita..

 

Tot cercant per on continuar veiem a l’altre costat del barranc una fita de ciment d’aquelles en forma de trapezi que a vegades es troben pels camins però fins a allí el sender ha desaparegut.

 

Malaguanyat camí que s’està malmeten en diversos punts i amb el temps esdevindrà impracticable.

 

Creuem el barranc i en poca estona arribem a un camí ample amb senyals de PR que ens du fins a La Vileta, on hi ha un sender que mena a Serradui –el Barri-, i aquí, segons el mapa, havíem de trobar el GR 18.1 però al no veure els senyals i havent avançat un bon tros pel camí que suposem que era i que a mida que ens allunyàvem s’anava espatllant vam decidir tirar endarrera i retornar a Beranui per carretera .

 

Seran uns deu quilòmetres que fem en dues hores. Quan ens hi apropen no podem deixar de contemplar la serra de Sis, els seus estimballs i barrancades.

 

Arribem a Beranui cansats, però també molt contents i satisfets d'un cap de setmana fent camí  

 

 

Excursions explicades per Camil José i Guiu a la Revista Muntanya 756 de 1988, del Centre Excursionista de Catalunya.

 

Mapa Turbón y Sierra de Sis 1:40.000 de la Federación Aragonesa de Montañismo. Editat per Prames.

 

Excursionisme | Pirineu - Neouvielle - Bastan
Itineraris escollits: Tresc entre el Neouvielle i el Bastan
Tipus d'Entrada: RESENYA

Tresc entre el Neouvielle i el Bastan Tres dies d’excursió per paisatges magnífics, indrets poc coneguts, sense aglomeracions de gent.

Itineraris escollits: Tresc entre el Neouvielle i el Bastan

 

El dia 28 de juliol del 2006 després de sopar a Bielsa vàrem anar a fer nit a la vora de la carretera del túnel de Bielsa, a l’inici del camí dels estanys Ordiceto on hi ha una explanada,.

L’endemà dissabte 29 al matí, sense presses vàrem fer cap a l’aparcament de l’estany Orédon (1.856 m.), a la reserva del Neouvielle (peatge per deixar el cotxe: 5 euros).

Tot seguit iniciem la nostra excursió. Anem pel sender dels “Laquettes” que s’inicia al final de l’aparcament i anem pujant cap a l’estany Aubert i d’aquest cap al coll de Madamette. Tota l’estona el paisatge és magnífic, dominat per l’imponent pic de Neouvielle (3.021 m.) que ens queda a l’esquena.

Després d’un plàcid repòs contemplatiu al coll de Madamette (2.509 m.).  ens decidim a pujar als pics que tenim als costats, El Pic de Madamette (2.657 m.) sense cap mena de dificultat, i el pic d’Estibére (2.663 m.) amb una fàcil grimpadeta de primer grau  per grans roques fins al cim. Tant des de l’un com des de l’altre el paisatge és grandiós: a un costat el pic d’Estaragne, el Cambieil, el Pic Long, el Neouvielle, el Vignemale, i cap a l’altre distingim clarament entre molts el Machimala, el Posets i l’Aneto.  Records, records i més records de moltes excursions efectuades amb el pas dels anys.

Retornats al coll de Madamette iniciem la baixada en direcció nord vers la cabanya d’Aygues Cluses (2.150 m.) envoltada de prats verds amb cavalls i un estany no gaire gran a la vora que vam aprofitar per gaudir d’un bon bany i prendre el sol.  Aquesta petita cabanya  té capacitat per a passar la nit sis o set persones amb matalassos –malauradament alguns bastant fets malbé- i no té ni taula ni seients.

El diumenge 30 de juliol hem de decidir si volem anar cap al coll de Bareges o bé cap a la Hourquette Nere. Preferim anar cap a la Hourquette Nere (2.465 m.) i  d’aquí amb fàcil grimpadeta  pugem al pic d’Aygues  Cluses (2.620 m.). No podíem deixar de pujar a aquest cim per acabar d’arrodonir la nostra estada a la zona.  De la Hourquette Nere baixem en direcció est vers l’estany de Bastan –o de Port Bielh- i a continuació remuntem la Hourquette de Caderolles (2.495 m.) amb el Pic de Bastan cada cop més redreçat en front nostre. A l’altre costat de la Hourquette, l’estany de la Hourquette i els voltants formen un conjunt magnífic, amb el pic de Portarras  just en front nostre i el pic de Bastan al costat. Entre els dos hi ha el coll de Bastanet  per on passarem demà. Des de la Hourquette de Caderolles baixem en direcció nord vers el refugi de Campana de Cloutou, a 2.225 m. per passar la nit.

El dilluns 31 de juliol comencem l’excursió en direcció sud desfent l’últim tros de camí del dia anterior fins a l’estany de la Hourquette i  pugen al coll de Bastanet (2.507 m.) i d’aquí cap al pic de Bastan  (2.715 m.), fàcil grimpadeta de primer grau pot ser una mica més exposada que els altres pics que hem pujat. El paisatge és magnífic en totes direccions, estany, pics i valls se succeeixen en totes direccions. El panorama és de primer ordre.

Retornem al coll de Bastanet i baixem en direcció sud a la vall de Bastan. Passem vora l’estany Superior –de Bastan- i ja veiem el refugi de Bastanet a la vora dels estanys del Mig, amagadet entre uns pins.  Continuem baixant vers el llac Inferior i després entre el bosc fins a l’estany de l’Oule que haurem de rodejar un tros fins a trobar a l’altre costat el sender que amb forta pujada ens durà al col d’Estoudou (2.260 m.) –panoràmica suprema del pic Neouvielle i els del seu costat-. Des d’aquest coll el camí baixa fort entre el bosc fins a l’aparcament de l’estany Orédon.

Han sigut tres dies d’excursió per paisatges magnífics, indrets poc coneguts, sense aglomeracions de gent  tot i ser temps de vacances, i amb molt bona companyia.

Justament el que m’agrada a mi: nous horitzons, noves sensacions.

 

Cartografia: 1748ET  TOP25  Neouvielle

 

Joan Guasch